A mitjans de gener del 1991 en un acte celebrat al Col·legi de periodistes de Barcelona, el president de l'Assemblea eslovena, Milan Kucan, va anunciar que proclamaria la independència del seu país a mitjans d'aquell mateix any. I així fou: el 25 de juny l'Assemblea va proclamar unilateralment la independència separant-se de Iugoslàvia. Curiosament, anys abans (el 1978) Milan Kucan havia estat president de l'Assemblea Popular Federal Iugoslava...
A Catalunya, el dia de Sant Jordi d'aquest any s'ha fet públic el manifest Crida als sobiranistes catalans: Compromís per la independència de la nació catalana sorgit a partir de la Conferència de Debat Independentista celebrada al Fort Pienc el 7 de febrer amb el desig que milers de catalans el signin. En el text es demana que la proclamació unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya ha de ser la prioritat de la candidatura unitària que cal promoure. D'una altra banda, el 18 d'abril, amb el títol Patriotisme i dignitat el líder de Reagrupament.cat, Joan Carretero, diu: "A les properes eleccions al Parlament s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament". Feliç coincidència. Totes dues propostes, doncs, en la mateixa direcció. Val a dir que aquest fet ha representat una forta sacsejada en positiu en milers de catalans conscients de que les polítiques autonomistes han tocat sostre i que l'única, l'ÚNICA, sortida pel futur de Catalunya és la independència.
Tanmateix, i en un sentit molt diferent, la sotragada ha fet remoure de les seves cadires a bona part de l'acomodada i incompetent classe política nostrada i també a tot un reguitzell d'opinadors i tertulians que si bé dia sí dia també s'omplen la boca del malament que tracten a Catalunya i de com ens prenen el pèl, en trobar-se davant una proposta precisa i valenta s'han arronsat i han començat a parlar de seny, de calma - i d'una unitat en la qual mai han cregut- potser en el fons preocupats per si el gran pas endavant proposat els pot afectar en el seu còmode statu quo. Fins i tot algun personatge -d'aquells que parlen de tot i no saben de res- més independentista que ningú i més republicà que ningú ( segons diu, malgrat haver donat suport al seu dia a la concessió de la medalla d'or de la ciutat a la Infanta Cristina) s'ha posicionat frontalment en contra (amb la dosi d'histrionisme a què ens té acostumats) i ha arribat a acusar Joan Carretero d'egòlatra. Certament, cap geperut es veu el gep!
Tanmateix crec en la bona fe de bona part d'aquests opinadors i penso que potser l'inconscient els ha traït. Portem anys i panys en què els partits que es proclament nacionalistes han renunciat a allò que hauria de ser la seva primera i principal raó de ser i la ciutadania se'n va allunyant totalment desencisada. Per això amb una proposta com la que s'ha presentat té una certa lògica que aquells que -ni que facin veure que hi estan en contra- viuen del sistema, se'ls faci un nus a la gola i s'inquietin de debò. Caldrà que, d'una vegada per totes, s'adonin que la proposta presentada és la més natural que un poble pot desitjar: viure en llibertat, poder decidir per ell mateix i formar part com un més, amb els mateixos drets i deures, dels pobles lliures de la Terra.
Si els que formen part de l'establishment a casa nostra estant es posicionen enfront d'aquells que porten com a estendard l'amor a la seva pàtria i com a divisa la dignitat, hauran fet un mal negoci i rebran el menyspreu més profund dels seus conciutadans. Sols cal que donin un cop d'ull a la història més recent i vegin com a Eslovènia els partidaris de la llibertat s'ho van proposar i en pocs mesos la van assolir. Avui dia han presidit fins i tot la Unió Europea. Per tant, estic segur que als catalans l'acomodatícia covardia d'uns pocs no ens aturarà en el nostre objectiu. Tanmateix un dia no molt llunyà també ens tocarà presidir la Unió Europea.
Agustí Soler i Regàs
