El Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia defineix el mot obscè com "Que ofèn greument el pudor". Com que ja fa anys la qüestió del pudor ha saltat del primitiu àmbit al voltant de la sexualitat a d'altres àmbits, i, sobretot, cada vegada més en el món de la praxis política, cerco en un altre diccionari (el de Sinònims i antònims de S.Pey) algun mot anàleg a obscè i hi trobo, entre d'altres, "indecent, brut, deshonest, immoral, repugnant".
Són aquestes les accepcions que m'han semblat mes adients per a expressar el que sento d'uns quants anys ençà sobre la manera d'actuar dels responsables polítics dels principals partits polítics espanyols. De motius n'ompliriem una enciclopèdia sencera. Només cal que fem un petit repàs als fets històrics d'aquest darrer segle; no cal ni tan sols anar tres-cents anys enrera. L' últim exemple l'estem veient al País Basc on una conjunció d'interessos d'abast ultranacionalista o imperialista (haurem de recuperar els mots sense complexos) de les forces polítiques espanyoles estan a punt de passar pel damunt de la decissió majoritària del poble basc expressada en les darreres eleccions autonòmiques; eleccions que, d'altra banda, han estat una caricatura d'exercici democràtic i on -també la conjunció d'interessos de les forces espanyoles- han privat d'expressar-se més d'un 10 % de la població d'aquell país. És curiós tanmateix veure com aquestes forces teoricament antagòniques es posen d'acord -sense cap mena de rubor- quan del que es tracta es de mantenir com sigui la subordinació pels segles dels segles d'aquells que no volen formar part del vell somni imperial de la Gran Castella. El que més fàstic em fa, però, és sentir alguns responsables i tertulians del PSC-PSOE (aquell partit que el 1976 tenia en els seus estatuts el Dret a l'autodeterminació) justificar en nom de la legalitat vigent el despropòsit perpetrat al País Basc. Francament em sembla una autèntica obscenitat.
Sembla que en política l'ètica i l'honestedat ja no venen; són coses d'altres temps, antigalles. Sembla que en el diccionari socialista no existeixen. En canvi, però, sembla que sí que hi consten amb lletra ben clara els mots amiguisme i nepotisme. No voldria tanmateix que la ironia pugui amagar la profunda decepció que sento. M'agradaria veure la cara que farien els fundadors de la Unió Socialista de Catalunya l'any 1923, Serra i Moret, Rafael Campalans i Gabriel Alomar (aquest també fou un dels fundadors l'any 1917 del Partit Republicà Català) en veure la deriva d'aquells que, diuen, són actualment els representants del socialisme català! I m'agradaria també saber què dirien en veure com s'ha entronitzat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya un personatge que ha dit que Catalunya no té drets històrics... Clar que això també ho podriem preguntar als que l'entronitzaren, que -diuen- són molt, però que molt d'Esquerres. Fa uns anys, però, sembla que deien també que eren independentistes...
