divendres, 24 d’abril de 2009

"L'establishment català enfront el patriotisme i la dignitat

A mitjans de gener del 1991 en un acte celebrat al Col·legi de periodistes de Barcelona, el president de l'Assemblea eslovena, Milan Kucan, va anunciar que proclamaria la independència del seu país a mitjans d'aquell mateix any. I així fou: el 25 de juny l'Assemblea va proclamar unilateralment la independència separant-se de Iugoslàvia. Curiosament, anys abans (el 1978) Milan Kucan havia estat president de l'Assemblea Popular Federal Iugoslava...
A Catalunya, el dia de Sant Jordi d'aquest any s'ha fet públic el manifest Crida als sobiranistes catalans: Compromís per la independència de la nació catalana sorgit a partir de la Conferència de Debat Independentista celebrada al Fort Pienc el 7 de febrer amb el desig que milers de catalans el signin. En el text es demana que la proclamació unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya ha de ser la prioritat de la candidatura unitària que cal promoure. D'una altra banda, el 18 d'abril, amb el títol Patriotisme i dignitat el líder de Reagrupament.cat, Joan Carretero, diu: "A les properes eleccions al Parlament s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament". Feliç coincidència. Totes dues propostes, doncs, en la mateixa direcció. Val a dir que aquest fet ha representat una forta sacsejada en positiu en milers de catalans conscients de que les polítiques autonomistes han tocat sostre i que l'única, l'ÚNICA, sortida pel futur de Catalunya és la independència.
Tanmateix, i en un sentit molt diferent, la sotragada ha fet remoure de les seves cadires a bona part de l'acomodada i incompetent classe política nostrada i també a tot un reguitzell d'opinadors i tertulians que si bé dia sí dia també s'omplen la boca del malament que tracten a Catalunya i de com ens prenen el pèl, en trobar-se davant una proposta precisa i valenta s'han arronsat i han començat a parlar de seny, de calma - i d'una unitat en la qual mai han cregut- potser en el fons preocupats per si el gran pas endavant proposat els pot afectar en el seu còmode statu quo. Fins i tot algun personatge -d'aquells que parlen de tot i no saben de res- més independentista que ningú i més republicà que ningú ( segons diu, malgrat haver donat suport al seu dia a la concessió de la medalla d'or de la ciutat a la Infanta Cristina) s'ha posicionat frontalment en contra (amb la dosi d'histrionisme a què ens té acostumats) i ha arribat a acusar Joan Carretero d'egòlatra. Certament, cap geperut es veu el gep!
Tanmateix crec en la bona fe de bona part d'aquests opinadors i penso que potser l'inconscient els ha traït. Portem anys i panys en què els partits que es proclament nacionalistes han renunciat a allò que hauria de ser la seva primera i principal raó de ser i la ciutadania se'n va allunyant totalment desencisada. Per això amb una proposta com la que s'ha presentat té una certa lògica que aquells que -ni que facin veure que hi estan en contra- viuen del sistema, se'ls faci un nus a la gola i s'inquietin de debò. Caldrà que, d'una vegada per totes, s'adonin que la proposta presentada és la més natural que un poble pot desitjar: viure en llibertat, poder decidir per ell mateix i formar part com un més, amb els mateixos drets i deures, dels pobles lliures de la Terra.
Si els que formen part de l'establishment a casa nostra estant es posicionen enfront d'aquells que porten com a estendard l'amor a la seva pàtria i com a divisa la dignitat, hauran fet un mal negoci i rebran el menyspreu més profund dels seus conciutadans. Sols cal que donin un cop d'ull a la història més recent i vegin com a Eslovènia els partidaris de la llibertat s'ho van proposar i en pocs mesos la van assolir. Avui dia han presidit fins i tot la Unió Europea. Per tant, estic segur que als catalans l'acomodatícia covardia d'uns pocs no ens aturarà en el nostre objectiu. Tanmateix un dia no molt llunyà també ens tocarà presidir la Unió Europea.


Agustí Soler i Regàs

dijous, 16 d’abril de 2009

De la Diputació del General a la Generalitat provincial

Aquest any en farà 650 que oficialment s'instituí la dita Deputació del General com a òrgan permanent que vetllava pel compliment de les Constitucions i altres lleis catalanes, a més a més de l'encàrrec de cobrament dels tributs o serveis que les Corts concedien al rei (ja des de l'any 1289) i ningú n'ha fet pas cap esment. Potser el número 650 no sigui un número prou rodó i ens caldrà esperar tan sols100 anys per tal de celebrar els 750è aniversari (ja que aquests sí que s'acostumen a celebrar) de l'efemèride. És ben estrany, però, ateses les poques alegries que l'actual Diputació General -altrament anomenada Generalitat- té per a oferir-nos. M'estranya tot aquest silenci perquè en el govern tripartit hi ha un partit que, almenys, sembla hauria de ser una mica sensible a la qüestió. Si més no, davant el desgavell de l'Estatut i l'espoli galopant que patim, es podria aprofitar l'ocasió per fer una mica de pedagogia que prou falta ens fa. Unes petites explicacions (encara que només fos per TV3 en forma de falca enmig de les sempre tan esperades heroicitats de Fernando Alonso o Iker Casillas, per exemple) sobre qui som i d'allà on venim crec que no serien debades.
Perquè no explicar, donsc, que fa 650 anys Catalunya es governava per ella mateixa sense imposicions estrangeres i per les seves pròpies lleis? O, tanmateix, explicar que Catalunya (i la resta dels Països Catalans més l'Aragó) recaptava la totalitat de les seves contribucions i decidia què calia fer-ne? No voldria pas pensar que és perquè molts, potser, moltíssims catalans, avui dia, no fessin comparacions i maleïssin el dia en que uns suposats patriotes catalans van donar suport a aquells que des de fora ens imposen la seva llei.
Crec que calen aquestes commemoracions i calen per l'enorme força pedagògica i de reafirmació que comporten. Crec que cal fer comparacions i dir d'una vegada per totes i amb la veu ben alta que això que tenim avui dia, malgrat que en diguem Generalitat (mot recuperat per inspiració d'un català al govern provisional de Madrid el 14 d'abril de 1931 per tal d'anul·lar la fallida proclamació de la República Catalana per Francesc Macià) no és res més que una Diputació provincial ampliada. Una Diputació provincial amb algunes atribucions i recursos més de les que tenien les Diputacions creades l'any 1833, això sí, però amb una capacitat de decissió política molt semblant. D'Autogovern ben poc; de govern controlat des de Madrid, molt. Solament un exemple per a aquells que, conscients o no, s'empassen les rodes de molí que els ofereixen els interessats que res no canvïi: El govern dels catalans fa 650 anys nomenava llurs embaixadors arreu del món pels afers d'interès nacional (poc a veure però amb el sistema d'embaixades estatals d'ara) i actualment, com a molt, ens podem permetre el luxe de muntar alguns despatxos amb uns delegats que -sempre sota la tutela de l'embaixador espanyol de torn- aconseguiran, amb més bona intenció que no pas eficàcia, donar fe de que Catalunya sigui tinguda com una regió més d'Europa a l'estil de Lombardia, Roine-Alps o Baviera; regions que amb cara amable són tolerades i fins i tot potser admirades pel seu exotisme cultural, gastronòmic, paisatgístic (ací hi podeu afegir l'adjectiu que més un agradi), però que mai seran tingudes en compte com a representants de cap nació lliure.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Gràcies Kosovo!

Fa poques setmanes, just gairebé un any després de la independència de Kosovo, el govern espanyol anunciava la retirada de les seves tropes del contingent de l'ONU en missió de pau en aquella zona. Sembla que la manera com es va fer fou d'allò més destraler que hom pot imaginar: d'una banda, el ministre d'afers exteriors espanyol no en sabia res; de l'altra, la ministra Chacon (aquella de "Si guanya Zapatero, guanya Catalunya") desmentint-ho i tot plegat, la riota general a totes les cancelleries.
El cert és que molts mitjans informatius d'arreu de l'hemisferi (especialment d'Europa) digueren sense embuts que si Espanya retirava les seves tropes era per la por que li feia que implícitament es reconegués que Euskadi i Catalunya quan volguessin també podrien declarar la seva independència. Evidentment, l'immediat desmentiment del govern espanyol amb el seu president al capdavant, aquell de: "Apoyaré el Estatut que salga del Parlament". Espanya no té cap preocupació sobre el futur d'Euskadi i Catalunya, deia.
El fet és que els 109 diputats del Parlament de Kosovo votaren a favor de la proclamació unilateral de la independència el dia 17 de febrer del 2008. El seu president, Jakup Krasniqi deia: "Kosovo és un estat democràtic, lliure i independent a partir d'aquest moment". S'acabava amb vora nou anys de tutela internacional i s'iniciava una nova etapa com un més dels pobles lliuresde la terra.
El curiós de tot plegat (o no tant) és que tot seguit -entre d'altres estats-, els Estats Units, França, Itàlia i el Regne Unit li donaren suport i, en canvi, Sèrbia, Grècia, Rússia i Espanya (i també alguns estats de l'Amèrica Llatina, enyoradissos de la "madre patria" pel que sembla) es posicionaren en contra. De Sèrbia, la gran instigadora de la neteja ètnica, millor no dir-ne res. De Rússia només cal recordar les paraules del seu president Putin: "La independència de Kosovo és il·legal i immoral". El carnisser de Txetxènia parlant de moralitat, valga'm Déu! Ara, el millor de tots fou el ministre espanyol senyor Miguel Angel Moratinos: "Espanya no reconeix l'acte unilateral perquè no respecta la legalitat internacional". Quin cinisme! El representant d'un govern com l'espanyol que el 27 de juliol del 1977 signava els Pactes Internacionals de l'ONU (de l'any 1966) que en el seu primer punt assenyalen el Dret a l'Autodeterminació dels pobles i que en canvi no ho té reconegur a la seva Constitució parlant de respecte a la legalitat internacional¡ Quina barra! Clar que aquests senyors estan al capdavant d'un govern perquè algú de Catalunya estant els va donar tot el seu suport i continua donant-los-hi (no ens enganyem) perquè puguin continuar amb tota impunitat accions com la de Kosovo.
Davant de tot plegat, tanmateix, s'obren nous i interessants interrogants. Un optimista, fa pocs dies a la ràdio, feia la següent observació: si perquè Kosovo proclama la seva independència Espanya retira les seves tropes, quan ho faci Catalunya pot passar el mateix. El conductor del programa li va retreure la seva ingenuïtat, però... segur que més d'un oient s'ho ha començat a rumiar, més seriosament. Potser perquè recorda la cara somrient (encara que tot dient que no es posava en assumptes interns d'altres països) de la senyora Hillary Clinton fa poques setmanes a Brussel·les en preguntar-li una funcionària gal·lesa sobre què en pensava de la possible independència de nacions com Escòcia i Catalunya.
Kosovo, al cap i a la fí, va proclamar la seva independència perquè el seu poble ho volia i (detall important) perquè tenia el suficient suport internacional per no fer un salt al buit. Per tot plegat crec que la lliçó que ens donà el petit país dels Balcans ens hauria de fer rumiar molt però que molt seriosament. Allà, voluntat i coratge anaren de bracet i se'n sortiren. Aquí, sabent que d'altres se n'han sortit, què és el que ens plantegem fer?
Kosovo, doncs, és el darrer exemple de com la voluntat popular expresada democràticament i el compliment de la legalitat internacional donen els fruits esperats. Per això crec que seria just que a l'Adéu Espanya! que ja fa temps s'està escampant per tots els racons del país hi afegíssim tot seguit, amb veu ben alta, un: Gràcies Kosovo!

dimecres, 18 de març de 2009

L'obscenitat socialista

El Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia defineix el mot obscè com "Que ofèn greument el pudor". Com que ja fa anys la qüestió del pudor ha saltat del primitiu àmbit al voltant de la sexualitat a d'altres àmbits, i, sobretot, cada vegada més en el món de la praxis política, cerco en un altre diccionari (el de Sinònims i antònims de S.Pey) algun mot anàleg a obscè i hi trobo, entre d'altres, "indecent, brut, deshonest, immoral, repugnant".
Són aquestes les accepcions que m'han semblat mes adients per a expressar el que sento d'uns quants anys ençà sobre la manera d'actuar dels responsables polítics dels principals partits polítics espanyols. De motius n'ompliriem una enciclopèdia sencera. Només cal que fem un petit repàs als fets històrics d'aquest darrer segle; no cal ni tan sols anar tres-cents anys enrera. L' últim exemple l'estem veient al País Basc on una conjunció d'interessos d'abast ultranacionalista o imperialista (haurem de recuperar els mots sense complexos) de les forces polítiques espanyoles estan a punt de passar pel damunt de la decissió majoritària del poble basc expressada en les darreres eleccions autonòmiques; eleccions que, d'altra banda, han estat una caricatura d'exercici democràtic i on -també la conjunció d'interessos de les forces espanyoles- han privat d'expressar-se més d'un 10 % de la població d'aquell país. És curiós tanmateix veure com aquestes forces teoricament antagòniques es posen d'acord -sense cap mena de rubor- quan del que es tracta es de mantenir com sigui la subordinació pels segles dels segles d'aquells que no volen formar part del vell somni imperial de la Gran Castella. El que més fàstic em fa, però, és sentir alguns responsables i tertulians del PSC-PSOE (aquell partit que el 1976 tenia en els seus estatuts el Dret a l'autodeterminació) justificar en nom de la legalitat vigent el despropòsit perpetrat al País Basc. Francament em sembla una autèntica obscenitat.
Sembla que en política l'ètica i l'honestedat ja no venen; són coses d'altres temps, antigalles. Sembla que en el diccionari socialista no existeixen. En canvi, però, sembla que sí que hi consten amb lletra ben clara els mots amiguisme i nepotisme. No voldria tanmateix que la ironia pugui amagar la profunda decepció que sento. M'agradaria veure la cara que farien els fundadors de la Unió Socialista de Catalunya l'any 1923, Serra i Moret, Rafael Campalans i Gabriel Alomar (aquest també fou un dels fundadors l'any 1917 del Partit Republicà Català) en veure la deriva d'aquells que, diuen, són actualment els representants del socialisme català! I m'agradaria també saber què dirien en veure com s'ha entronitzat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya un personatge que ha dit que Catalunya no té drets històrics... Clar que això també ho podriem preguntar als que l'entronitzaren, que -diuen- són molt, però que molt d'Esquerres. Fa uns anys, però, sembla que deien també que eren independentistes...